L’Amèrica Llatina i el Carib, una regió en moviment

BarcelonaEn els últims anys, la mirada europea sobre les migracions ha quedat fixada en el que passa a la Mediterrània. Però una mirada més acurada al fenomen migratori a escala global permet reconèixer altres escenaris on els moviments de població també s’han intensificat. Aquest és el cas de l’Amèrica Llatina i el Carib.

Entre el 2009 i el 2012 set de cada mil persones que emigraven del seu país procedien d’aquests països, quan la mitjana de la resta de regions del món era de quatre de cada mil. Més de la meitat d’aquesta emigració va dirigida als EUA i el Canadà, que, malgrat els bruscos talls que va haver-hi durant els anys de la crisi econòmica (2008-2009), segueixen mantenint la seva capacitat d’atracció històrica. De fet, tenint en compte que el creixement de la població estrangera als EUA en les últimes dècades s’explica principalment per la contribució dels col·lectius llatinoamericans, caldrà veure l’impacte de les diatribes antimmigratòries de l’actual president dels EUA en aquests fluxos.

Després del nord, la majoria de l’emigració llatinoamericana es dirigeix a la UE, especialment als països del sud. La població sud-americana resident a Espanya o Itàlia, per exemple, ja s’ha assentat -i bona part ha adquirit la nacionalitat- però segueix presentant alts nivells de sobrequalificació (53% en el cas espanyol, quan la mitjana europea de l’OCDE és del 24%) en la seva participació en el mercat laboral. A Catalunya, la majoria de persones que han arribat en els últims anys eren de Bolívia i Hondures, juntament amb el Paraguai, Colòmbia i l’Equador, amb fluxos protagonitzats sobretot per dones.

Fugir de la violència

El més interessant, però, és la consolidació de la migració intrarregional a l’Amèrica Llatina i el Carib, amb un creixement anual al voltant del 17%. Els diferents acords regionals d’integració han suposat una intensificació dels fluxos migratoris, especialment a la regió del Carib i a la regió andina, on més del 60% dels immigrants procedeixen dels països veïns. Aquesta mobilitat, però, no s’explica només per raons d’oportunitat econòmica. De fet, les tensions en països com Haití, Colòmbia i Veneçuela han incentivat els moviments migratoris, que també han pres una nova dimensió en el cas dels països de Centreamèrica, on el nombre de persones que fugen de la violència s’incrementa cada dia.

La violència a Centreamèrica ha obert un debat sobre la figura del refugi a la regió, perquè el marc internacional no preveu aquesta circumstància com una raó que justifiqui la sol·licitud d’asil, i això deixa sense resposta moltes de les demandes de protecció o els desplaçaments interns que es viuen en aquests països. L’anomenada crisi dels menors que va tenir lloc el 2014 sota la presidència d’Obama -quan milers de menors no acompanyats procedents del Salvador, Guatemala i Hondures van intentar entrar als Estats Units-és un exemple de la incapacitat de respondre a nous fenòmens que generen moviments forçats de població.

Polítiques migratòries

Tot aquest dinamisme migratori intrarregional comporta, per a molts països de la regió, la necessitat d’adequar les seves polítiques migratòries. Els uns perquè encara plantegen models migratoris basats en la temporalitat, que no ofereixen resposta a les persones estrangeres que hi resideixen des de fa anys. Els altres perquè han construït els seus instruments migratoris assumint que eren només països de trànsit i no de destí, i es troben ara amb la necessitat de donar respostes a societats cada cop més plurals. I d’altres perquè segueixen basant-se en accions per afavorir el retorn dels seus nacionals quan s’ha confirmat que es tracta d’un flux quantitativament menor del que es preveia.

Ajustar aquestes polítiques a la realitat migratòria de la regió, atenent a qüestions de gestió i control de fluxos, però també a qüestions de convivència en la diversitat, és un dels reptes que afronten els països de l’Amèrica Llatina i el Carib. Com molts d’altres, per cert.